dilluns, 19 de març del 2018

Protegir el Parc Agrari. Buscar solucions a les persones


Ningú que s’estimi Sant Feliu pot posar en dubte que cal protegir el Parc Agrari. Per això, la discussió no és sobre la seva protecció, o no, sinó com fer-la efectiva.

Protegir el Parc Agrari requereix una actuació constant, decidida, sistemàtica i perllongada en el temps que ho transformi en un espai net i ordenat, on les diferents activitats agrícoles existents, siguin compatibles entre si i  amb l'accés i el gaudi per la ciutadania en els espais lúdics propers al riu.

Però avui en dia això no és així. Avui, es concentren al Parc Agrari massa deixalles que cal netejar, edificacions fora de norma que cal ordenar i accessos i usos no agrícoles que s'han de reorientar.

Si realment volem preservar el Parc aquestes han de ser metes de tots. Però no tothom té les mateixes responsabilitats; qui esta fent més ús del mateix té més que la resta.

Per això i per fer-ho possible, primer de tot, es fa necessari impulsar, mitjançant el diàleg i el convenciment, que totes elles també es posin mans a l'obra. La capacitat tuïtiva dels poders públics caldrà reservar-la només per a les situacions on es produeixin actuacions incíviques, actituds obstruccionistes o manifestament contràries al Parc i l'interès de la ciutat.

D'altra banda, entre els temes a abordar i resoldre està el desajust entre la realitat existent i la norma legal que obliga a una extensió mínima per parcel·la de 10.000 m², és a dir una hectàrea. Aquesta faceta d'adequació física i legal del Pla de Protecció es farà de forma progressiva - 7 anys - i personalitzada amb totes les persones afectades.

Cal personalitzar el tracte i les solucions adequant-les a cada cas concret dins el procés global perquè tot i que el tema de la dimensió mínima de les parcel·les sigui comú les situacions són molt dispars entre totes les persones afectades.

Perquè no és igual la situació de qui té restriccions - fruit de la llei - per transmetre una parcel·la d'aquestes dimensions , tot i tenir perfectament escripturada i documentada la propietat, que la de propietaris, que ho són en funció de transmissions verbals que no s'han formalitzat encara. I evidentment també és diferent a la situació que viuen els que practiquen l'agricultura en parcel·les arrendades a propietaris que no podien fer-ho per sota de la dimensió mínima. Per això, cal personalitzar les solucions.

No obstant això, que sigui complex aplicar la legalitat no pot ser excusa per no fer-ho.

En tot cas, obligarà a ajustar-se més i més a cadascuna de les situacions per aconseguir al mateix temps la protecció del Parc Agrari, netejant-lo, ordenant-lo i reorganitzant-lo i també que les persones que practiquen l'agricultura, sigui quina sigui, puguin seguir fent-ho de forma legal i correcta.

Assolir un objectiu sense l'altre no serà mai la solució. És a dir, no seria ni bo ni útil i, per tant, no seria una solució un Parc Agrari funcionant de forma bruta i desordenada o al·legal, com tampoc ho seria un Parc Agrari sense activitat agrícola encara que estigui net i ordenat. No aconseguir una solució global només afavoreix als veritables enemics del Parc Agrari, aquells que esperen que fracassi la seva protecció per justificar l'especulació amb ell.

Per això, protegir el Parc Agrari és inseparable de solucionar també els problemes de les persones.

Ampliació de la informació de l'ordenació de l'espai agrari