Aquest 11 de setembre Catalunya ha viscut una gran festa de revindicació
nacional, una gran festa en la forma, però no pas en el contingut. En la gran i
històrica manifestació, s'hi ha trobat el descontent, la ràbia, la impotència,
el cansament i els desitjos d'un horitzó esperançador, tot envoltat d'un mar
d'estelades, sobre tot per la necessitat de créixer com a país.
De les milers de pancartes, una deia "si vols independència per què votes
Convergència?". El Sr. Mas, amb gran habilitat de mag està desviant
la nostra atenció fent-nos oblidar les retallades salvatges en matèria social i
en sanitat, la ínfima pressió fiscal a les grans fortunes, la eliminació de
l'impost de successions i els pactes amb el Partit Popular, partit que va
interposar el recurs d'inconstitucionalitat contra el nostre Estatut, i que, contínuament,
amb la seva intransigència ataca de paraula i de fets el nostre país. No sé qui
signava la pancarta, però no li faltava gens de raó. ¿Creuen realment el Sr. Mas
i Convergència (Unió i el seu líder el Sr. Duran Lleida, malgrat la seva
presència a última hora, no sembla compartir el mateix objectiu) en la
independència de Catalunya, o per altra banda els dos partits conservadors de
dretes i neoliberals més importants de l'estat espanyol estant fent una catxa?
En unes declaracions, el Sr. Rosell president del F C Barcelona, manifesta
que en l'hipotètic cas de la independència de Catalunya, el Barça seguiria
jugant en la L F P, o sigui, en la lliga de futbol espanyola, i posa com a
exemple el Principat de Mònaco, on l'A S Monaco F C juga en la lliga
francesa. Però en tal cas i posats a escollir, ¿Perquè no juguem en la lliga
francesa? El nostre Barça, màxim exponent del catalanisme triomfant no es resigna
a perdre com a contrincant el paradigma del més pur espanyolisme, el Reial
Madrid.
No sembla que en l'actual model autonòmic hi càpiga els anhels i necessitats
del nostre país. El PSC des d'un punt de vista federalista proposa encaixar Catalunya
en un model d'estat en el que podem controlar i administrar els nostres
recursos i exigir respecte a la nostra cultura i a l'esforç industrial i econòmic
que caracteritza el nostre país, del que sempre s'ha beneficiat el conjunt de
l'Estat.
Crec, a títol personal, que si en el futur aquesta alternativa se'n va en orris
per la intransigència i la mesquinesa, i el nostre país és oprimit cultural i
econòmicament, Catalunya quedarà legitimada per a prendre la decisió oportuna.
Visca Catalunya!
